VII
El
cinquè dia, un altre cop gràcies al be, em fou
revelat aquest secret de la vida del petit príncep. Em va
preguntar de cop i volta, sense preàmbuls, com si fos el
fruit d'un problema meditat en silenci durant molt de temps:
-
Un be, si es menja els arbusts, ¿també es menja les
flors ?
-
Un be menja tot el que troba.
-
¿ Fins i tot les flors que tenen espines ?
-
Si. Fins i tot les flors que tenen espines.
-
¿ I doncs, de què serveixen les espines ?
Jo
no ho sabia. En aquell moment estava molt coupat intentant
afluixar un cargol massa fort del motor. Estava molt preocupat
perquè l'avaria em començava a semblar molt greu i
l'aigua per beure, que s'estava acabant, em feia témer el
pitjor.
-
¿ De què serveixen, les espines ?
El
petit príncep no renunciava mai a una pregunta, un cop
l'havia feta. Jo estava enfadat amb el cargol i vaig respondre de
qualsevol manera :
-
Les espines no serveixen de res, és pura dolenteria de les
flors!
-
Oh !
Però
després d'un silenci em va engegar, amb una mena de
rancúnia:
-
No et crec ! Les flors són febles. Són
ingènues. Es fan passar la por com poden. Es pensen que
són terribles amb les seves espines...
No
vaig respondre res. En aquell moment em deia: "Si aquest cargol es
continua resistint el faré saltar d'un cop de martell." El
petit príncep em va tornar a destorbar ls reflexions:
-
I tu et penses que les flors...
-
No, home, no ! No em penso res ! T'he contestat de qualsevol
manera. M'ocupo de coses serioses, jo !
Em
va mirar, estupefacte.
-
De coses serioses !
Em
veia amb el martell a la mà i els dits negres de greix,
inclinat sobre un objecte que li semblava molt lleig.
-
Parles com les persones grans !
Em
va fer una mica de vergonya. Però, sense pietat, va
afegir:
-
Ho confons tot... ho barreges tot !
Estava
realment molt enfadat. Sacsejava els cabells daurats al vent.
-
Conec un planeta on hi ha un senyor de color vermell fosc. Ho ha
olorat mai cap flor. No ha mirat mai cap estrella. No ha estimat
mai ningú. No ha fet mai cap altra cosa que sumes. I tot el
dia repeteix, igual que tu: "Sóc un home seriós !
Sóc un home seriós !", i amb això s'infla tot
d'orgull. Però no és cap home, és un bolet
!
-
¿ Un què ?
-
Un bolet !
Ara
el petit príncep estava blanc de còlera.
-
Fa milions d'anys que les flors fabriquen espines. Fa milions
d'anys que els bens igualment es mengen les flors. ¿ I
resulta que no és seriós intentar entendre per
què s'esforcen tant a fabricar unes espines que no
serveixen mai de res ? ¿ No és important la guerra
dels bens i les flors ? ¿ No és més
seriós i més important que les sumes d'un senyor
vermell i gras ? I si jo conec una flor única al
món, que no existeix enlloc fora del meu planeta, i un be
remenut la pot destruir així d'un cop, un matí,
sense ni adonar-se del que fa, no es important, això !
-
Si algú estima una flor de la qual només n'existeix
un exemplar en milions i milions d'estrelles, amb això en
té prou per ser felñiç quan se la mira. Pensa
: "La meva flor és aquí, en algun lloc..."
Però si el be es menja la flor, per ell és com si,
tot d'un plegat, totes les estrelles s'apaguessin ! I no es
important, això !
No
va poder dir res més. Bruscament va esclatar en sanglots.
Ja s'havia fet de nit. Jo havia deixat les eines. Tant me feien el
martell el cargol, la set i la mort. En una estrella, en un
planeta, el meu, la Terra, hi havia un petit príncep que
calia consolar ! El vaig abraçar. El vaig bressolar. Li
deia :
-
La flor que t'estimes no està en perill... Li
dibuixaré un morrió, al teu be... Et dibuixare una
armadura per a la flor... Et...
No
sabia gaire que dir-li. Em sentia pocatraça. No sabia com
arribar-hi, o on trobar-lo... És tan misteriós el
país de les llàgrimes !
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|